Treball amb pilotes de tennis

El treball amb pilotes de tennis ha estat utilitzat en l'entrenament dels porters d'handbols. Jo també l'he usat en els entrenaments dels porters de futbol sala. Habitualment els companys porters posen cara de sorpresa ( alguns de por) quan veuen que han de treballar amb aquest tipus de "bola". Un cop viscuda l'experiència, acostumen a considerar-la positiva. I és que troben més fàcil parar l'esfera de futbol sala que no la de tennis, vaja, que no hi ha color!

Col.locar-se i aguantar

Un dels trets tècnics que defineixen al bon porter de futbol sala és la col.locacio. Col.locar-se en la bisectriu de l'angle format per la pilota i els dos pals és fonamental. Si a això l'unim el saber aguantar dempeus fins que l'atacant realitza l'acció, tindrem moltes possibilitats d'evitar el gol.
Deixem aquí un petit vídeo sobre aquesta faceta de la tasca del porter.

La por del porter davant el penalti

Aquest és el títol d'una novel.la de l'escriptor alemany Peter Handke. En ella s'expliquen les vivències de Joseph Bloch, un antic porter de futbol que és acomiadat de la seva feina com a mecànic.
He de confessar que la lectura del llibre se'm va fer difícil. Incloc aquí els paràgrafs finals de la novel.la, publicada en castellà per Alfaguara.

" Bloch vio junto a él otros espectadores que charlaban entre sí. No observaba al que estaba hablando en ese momento sino, por el contrario, a aquél que estaba escuchando. Preguntó al representante si alguna vez, cuando un equipo atacaba, había intentado dejar de mirar a los delanteros para mirar al portero de la portería hacia la que corrían los delanteros.
- Es muy difícil apartar la vista de los delanteros y del balón para mirar al portero - dijo Bloch -. Se tiene uno que desprender del balón, es una cosa completamente forzada. En lugar del balón se ve como el portero, con las manos apoyadas en los muslos, corre hacia adelante, hacia atrás, se inclina a derecha e izquierda y grita a los defensas. Normalmente la gente se fija en él solamente cuando ya han lanzado la pelota hacia la portería.

Caminaron juntos por la línea lateral. Bloch escuchó una respiración jadeante, como si el juez de línea pasara corriendo a su lado. "Es un espectáculo muy cómico ver correr al portero de aquí para allá esperando la pelota, pero todavía sin ella", dijo.

Él no podía estar mucho tiempo mirando para allá, contestó el representante, involuntariamente volvía la mirada hacia los delanteros. Cuando se miraba al portero, parecía como si tuviese uno que ponerse bizco. Era como si se viese a alguien caminar hacia una puerta y, en lugar de mirar a la persona , se mirara al picaporte. Empieza a dolerle a uno la cabeza y se tienen dificultades para respirar.

-Uno se acostumbra a ello- dijo Bloch-, pero es ridículo.

Se anunció un penalty. Todos los espectadores corrieron a ponerse detrás de la portería.

-El portero está pensando hacia que esquina va a lanzar el otro el balón- dijo Bloch- Si conoce al jugador, sabrá cuál es la esquina que elige normalmente. Pero generalmente, el jugador que lanza el penalty cuenta también con que el portero está haciendo éstas o aquellas conjeturas. así que el portero sigue reflexionando, y llega a la conclusión de que esta vez el tiro irá dirigido a la otra esquina. ¿ Pero qué ocurre si el jugador continúa reflexionando también, y decide dirigir el tiro a la esquina acostumbrada ? Etcétera,etcétera.

Bloch vio como poco a poco todos los jugadores iban saliendo del área de castigo. El que iba a lanzar el penalty colocó el balón en el sitio adecuado. Entonces el mismo retrocedió y salió del área de castigo.

- Cuando el jugador toma la carrerilla, el portero indica con el cuerpo inconscientemente la dirección en que se va a lanzar, antes de que hayan dado la patada al balón, y el jugador puede entonces lanzar el balón tranquilamente en la otra dirección- dijo Bloch-. Es como si el portero intentara abrir una puerta con una brizna de paja.

De repente el jugador echó a correr. El portero, que llevaba una camiseta de un amarillo chillón, se quedó parado sin hacer un solo movimiento, y el jugador le lanzó el balón a las manos"

Peter Handke

Fonaments bàsics del porter de futbol

Interessant vídeo explicatiu, i divertit (mireu els dibuixos), sobre els aspectes essencials en el treball del porter de futbol.

EL PORTERO: la pel.lícula

L'any 2000 el cineasta Gonzalo Suárez va rodar una pel.lícula amb aquest títol . El protagonista va ser l'actor Carmelo Gómez. El film, ambientat a la costa asturiana al 1948, explica la història d'un antic porter de futbol del Real Madrid que, després de la guerra civil , es guanya la vida viatjant pels pobles, reptant a la gent a que li marquin gols de penalti. El porter trobarà l'amor i també la guerra. I el que comença com un simple desafiament, esdevé un duel èpic.

En el seu moment, Carmelo Gómez va declarar en una entrevista, " A pesar de que nunca dice de que lado está, mi personaje está ahí para parar balones, pase lo que pase. Eso lo hace un hombre muy digno".

L'entrenador de porters

Els porters estem sols. La sol.litud ens acompanya al camp o a la pista. També, durant molts anys, no hi va haver cap persona en els clubs, fins i tot en els importants, que s'ocupés dels guardametes. En els últims temps, però, tots els equips de primera i segona divisió de futbol tenen la figura de l'entrenador de porters. Habitualment aquesta tasca es realitzada per antics porters. Així al Barça trobem a Unzúe, al Madrid a Jaro, a l'Espanyol a N'Kono i a l'Athlètic de Bilbao a Iribar.
Aqui deixem un vídeo on hi podem veure a Oliver Kahn entrenat per un famós ex-guardameta, el campió del món al mundial de 1974: Sepp Maier

Article d'Albert Camus

Navegant per Internet he trobat el cèlebre article que Albert Camus va escriure l'any 1957 per a la revista "France Football". Camus explica els seus inicis en un club de barri i la seva experiència a l'equip de futbol de la Universitat d'Alger, el R.U.A. Afegeixo, també, la imatge d'una samarreta de porter on hi figura la reflexió que l'escriptor va fer sobre el futbol i la moral

LO QUE DEBO AL FUTBOL.(*)
Albert Camus.
(Texto redactado para la revista "France Football".1.957).

"Lo que más sé, a la larga, acerca de moral y de las obligaciones de los hombres, se lo debo al fútbol"

Sí, lo jugué varios años en la Universidad de Argel. Me parece que fue ayer. Pero cuando, en 1.940, volví a calzarme los zapatos, me dí cuenta de que no había sido ayer. Antes de terminar el primer tiempo, tenía la lengua afuera como uno de esos perros con los que la gente se cruza a las dos de la tarde en Tizi-Ouzou. Fue, entonces, hace bastante tiempo, de 1.928 para adelante, supongo. Hice mi debut con el club deportivo Montpensier. Sólo Dios sabe por qué, dado que yo vivía en Belcourt y el equipo de Belcourt-Mustapha era el Gallia. Pero tenía un amigo, un tipo velludo, que nadaba en el puerto conmigo y jugaba water-polo para Montpensier. Así es como a veces la vida de una persona queda determinada. Montpensier jugaba a menudo en los jardines de Manoeuvre, aparentemente por ninguna razón especial. El césped tenía en su haber más porrazos que la canilla de un centroforward visitante del estadio de Alenda, Orán. Pronto aprendí que la pelota nunca viene hacia uno por donde uno espera que venga. Eso me ayudó mucho en la vida, sobre todo en las grandes ciudades, donde la gente no suele ser siempre lo que se dice derecha. Pero al cabo de un año de porrazos y Montpensier, en el "Lycée" me hicieron sentir avergonzado de mí mismo: un "universitario" debe de jugar en la Universidad de Arge, R.U.A. En este período, el tipo velludo ya había salido de mi vida, No nos habíamos peleado, sólo que ahora él prefería irse a nadar a Padovani donde el agua no era tan "pura". Ni tampoco, para ser sincero, eran "puros" sus motivos. Personalmente, encontré que su "motivo" era adorable, aunque ella bailaba muy mal, lo que me parecía insoportable en una mujer. ¿Es el hombre, o no es, quien debe pisarle los dedos de los pies?. El tipo velludo y yo prometimos volver a vernos. Pero los años fueron pasando. Mucho después comencé a frecuentar el restaurant de Padovani ( por motivos "puros") pero el tipo velludo se había casado con su paralítica, quien seguramente le prohibía bañarse, como suele ocurrir.
¿Pero qué es lo que estaba diciendo?. Ah sí, el R.U.A. Estaba encantado, lo importante para mí era jugar. Me devoraba la impaciencia del domingo al jueves, día de práctica, y del jueves al domingo, día de partido. Así fue como me uní a los universitarios. Y allí estaba yo, golero del equipo juvenil. Sí, todo parecía muy fácil. Pero no sabía que se acababa de establecer un vínculo de años, que abarcaría cada estadio de la provincia, y que nunca tendría fin. No sabía entonces que veinte años después, en las calles de París e incluso en Buenos Aires (sí, me ha sucedido) la palabra R.U.A. mencionada por una amigo con el que tropecé me haría saltar el corazón tan tontamente como fuera posible. Y ya que estoy confensando mis secretos, debo admitir que en Paris, por ejemplo, voy a ver los partidos del Racing Club, al que convertí en mi favorito sólo porque usan las mismas camisas que el R.U.A., azul con rayas blancas. También debo decir que Racing tiene alguna de las mismas excentricidades que el R.U.A. Juega "científicamente", como decimos, y científicamente pierde partidos que debería ganar. Parece que esto ahora ha cambiado (eso es lo que me escriben desde Argel) al menos en lo que al R.U.A concierne. Necesitaba cambiar, pero no mucho. Después de todo, era por eso que quería tanto a mi equipo, no sólo por la alaegría de la victoria, tan maravillosa cuando está combinada con la fatiga que sigue al esfuerzo, sino tambíén por el estúpido deseo de llorar en las noches luego de cada derrota.
Como zaguero estaba el "Grandote", quiero decir Raymond Couard. Le dábamos bastante trabajo, si mal no recuerdo. Jugábamos duro. Los estudiantes, los nenes de papá, no escatiman danda. Pobres de nosotros, en todo sentido, ¡muchos nos burlábamos de la dureza de nuestros propios pies!. No teníamos más remedio que admitirlo. Y teníamos que jugar "deportivamente", porque esa era la dorada regla del R.U.A., y "firmes", porque cuando todo está dicho y hecho, un hombre es un hombre. ¡Difícil compromiso!. Eso no puede haber cambiado, estoy seguro. El equipo más difícil era el Olympic Hussein Dey. El estadio quedaba detrás del cementerio. Ellos nos hicieron notar, sin piedad, que podíamos tener acceso directo. En cuanto a mí, ¡pobre golero!, vinieron por mi cadáver. Sin Roger, ¡lo que hubiera sufrido!. Estaba Boufarik, ese centro-forward grande y gordo (entre nosotros lo llmábamos "Sandía") que siempre venía a caer con todo su peso justo encima de mis riñones, sin tener en cuenta el resultado: un masaje-colisión con sus zapatos de fútbol, la camisa tirada hacia atrás de un manotazo, la rodilla sobre las partes delicadas, un "sandwuich" contra el poste... en resumen, una flagelación. Y cada vez, "Sandía" se excusaba con un: "Lo siento, nenito", y una sonrisa franciscana.
No voy a seguir. Ya me excedí de mis límites. Y entonces, me pongo reblandecido. Hasta en "Sandía" veo bondad. Además seamos sinceros, bien que nos tomábamos la revancha. Pero siempre sin trampas, ya que esto era lo que nos habían enseñado. Y a esta altura, no quiero seguir bromeando. Porque, después de muchos años en que el mundo me ha permitido variadas experiencias, lo que más sé, a la larga, acerca de moral y de las obligaciones de los hombres, se lo debo al fútbol, lo aprendí en el R.U.A. Esto es, en resumen, por qué el R.U.A. no puede morir. Preservémoslo. Preservemos esta gran y digna ímagen de nuestra juventud. También estará vigilándolos a ustedes.

Albert Camus i el futbol

Albert Camus és un escriptor al qual m'uneixen algunes afinitats.Ser porters i tenir arrels "pieds-noirs" són les principals. Camus va nèixer a Alger el 1913, fill d'un francès d'Alsàcia i d'una menorquina. La seva infancia va ser marcada per l'absència del pare ( mort a la 1ª guerra mundial )i la presència d'una àvia forta que manava sobre ell, el seu germà i la seva mare . Sempre va sentir un amor desesperat per la seva mare, una dona mig sorda i analfabeta, que va mantenir els seus fills Lucien i Albert netejant les cases d'altres.

Aquests algerians d'origen europeu, els anomenats "pieds-noirs", sumaven més d'un milió de persones a l'any 1962. Van començar a arrelar-se a la costa algeriana al voltant de 1830. Eren en la seva immensa majoria gent molt humil provinent del sud-est espanyol, les Illes Balears, el sud d'Itàlia, Malta i algunes regions franceses. La família del meu pare es va establir a Oran el 1914 i, com tota la comunitat europea, inclosa la família Camus, va haver de deixar el seu país, per sempre, durant la primavera-estiu de l'any 1962.


En un dels primers articles d'aquest blog vaig incloure un enllaç a una pàgina web que parla, sobretot, del Camus novel.lista i dramaturg. Ara deixo un altre enllaç a un lloc on es tracta de la relació de Camus amb Algèria

http://dzlit.free.fr/acamus.html#070108

LA NECESSITAT DE L'ESCALFAMENT

Jo he patit lesions greus des de ben jove. Com a consequència d'això tinc artrosi al genoll esquerra. Una manera efectiva d'evitar el calvari de les lesions és fer un bon escalfament abans d'actuar, ja sigui en entrenaments o en partits. Aquí deixo un vídeo de Tubo Fernández, porter del Cadis a principi de la dècada dels 90, on es parla d'aquest tema tan important.

EDUARDO GALEANO

Eduardo Galeano nació en Montevideo en 1940. Periodista y escritor, tuvo que marchar al exilio en 1973 a raíz del golpe militar que se produjo en Uruguay. Se exilió a Argentina, de donde tuvo que salir en el año 1976: su nombre figuraba en las listas de los perseguidos por los escuadrones de la muerte. Hasta 1985 vivió en España. En ese año regresó al Uruguay.
Galeano combina en sus libros el documental. la ficción, el análisis político y la historia. Su obra más conocida es " Las venas abiertas de América latina", de 1971. En 1995 publicó un libro de relatos titulado "El futbol a sol y a sombra", del cual hemos sacado este texto sobre la figura del árbitro.

"El arbitro es arbitrario por definición. Éste es el abominable tirano que ejerce su dictadura sin oposición posible y el ampuloso verdugo que ejecuta su poder absoluto con gestos de ópera. Silbato en boca, el árbitro sopla los vientos de la fatalidad del destino y otorga o anula los goles. Tarjeta en mano, alza los colores de la condenación: el amarillo que castiga al pecador y lo obliga al arrepentimiento, y el rojo, que lo arroja al exilio.
Los Jueces de línea, que ayudan pero no mandan, miran de afuera. Solo el árbitro entra al campo de juego; y con toda razón se persigna antes de entrar, no bien se asoma ante la multitud que ruge.
Su trabajo consiste en hacerse odiar. Única unanimidad del fútbol: todos lo odian. Lo silban siempre, jamas lo aplauden.
Nadie corre más que él. Él es el único que está obligado a correr todo el tiempo. Todo el tiempo galopa, deslomándose como un caballo, este intruso que jadea sin descanso entre los veintidós jugadores; y en recompensa de tanto sacrificio, la multitud aúlla exigiendo su cabeza. Desde el principio hasta el fin de cada partido, sudando a mares, el árbitro esta obligado a perseguir la blanca pelota que va y viene entre los pies ajenos. Es evidente que le encantaría jugar con ella, pero jamás esa gracia se le ha sido otorgada. Cuando la pelota, por accidente, le golpea el cuerpo todo el público recuerda su madre. Y sin embargo, con tal de estar ahí, en el sagrado espacio verde donde la pelota rueda y vuela, él aguanta insultos, abucheos, pedradas y maldiciones.
A veces, raras veces, alguna decisión del árbitro coincide con la voluntad del hincha, pero ni así consigue probar su inocencia. Los derrotados pierden por él y los victoriosos ganan a pesar de él. Coartada de todos los errores, explicación de todas las desgracias, los hinchas tendrían que inventarlo si el no existiera. Cuanto más lo odian, mas lo necesitan.
Durante más de un siglo el árbitro se vistió de luto. ¿Por quién? Por él. Ahora disimula con colores."

MARIO BENEDETTI

Mario Benedetti nació en Montevideo en el año 1920. Escritor comprometido con las causas nobles, su producción literaria y su compromiso socio-político definen su trayectoria vital. Entre su obra en prosa destaca la novela "La tregua" y los libros de relatos "Montevideanos" y "Despistes y franquezas". Los poemarios "Las soledades de Babel" y "El olvido está lleno de memoria" son fruto de su continuo trabajo durante los últimos años.Mario Benedetti se ha acercado al mundo del futbol con dos cuentos distantes en el tiempo: "Puntero izquierdo", del año 1954 y "El césped", publicado en 1990.Éste último relato tiene como protagonistas a dos futbolistas uruguayos que se desempeñan en clubs "chicos" de primera división: Benja, delantero,y Martín, portero.El final es trágico: Martín se suicida por culpa de un gol. "El césped" apareció en el libro "Despistes y franquezas" y formó parte del volumen "Cuentos de fútbol", del año 1995.Aquí incluímos un fragmento de ese relato:

"Nunca se lo he confesado a nadie, dijo Benja pocos días más tarde mientras desayunaban en la cocina, pero a vos quiero contártelo. Tengo sueños ¿ sabés ? Todos tenemos, dijo Ale. Sí, pero los míos son sueños de fútbol. Qué romántico, dijo ella riendo. No te burles, contigo no necesito soñar porque sueño despierto. Sueño que estoy en la cancha, pero no con mis compañeros de hoy. Estoy con Nazassi, Obdulio, Atilio García, Piendibeni, Gambetta, el vasco Cea, Schiaffino, Petrone, Luís Ernesto Castro, Abbadie y gente así, de distintas épocas, todo entreverado. Pero, Benja, vos no los viste jugar. No, pero he oído hablar tanto de todos ellos, para mi padre y mis tíos siguen siendo ídolos y ellos me han hecho relatos tan vivos de sus jugadas más célebres, que es casi como si los hubiera visto. Y fíjate que no sueño con los de ahora, Rubén Sosa, Francescoli, De León, Rubén Paz, Perdomo, Seré, a los que admiro y he visto jugar, sino con aquellos veteranos. ¿ Y que hacen en tus sueños ? ¿ Qué hacen ? Jugadas extraordinarias"

MIGUEL HERNÁNDEZ

El poeta Miguel Hernández nació en Orihuela en 1910 . De familia humilde, compaginó la escuela con el trabajo como pastor. Atraido por los libros, consiguió una sorprendente formación literaria. Entre sus poemarios destacan “El rayo que no cesa”, ” Viento del pueblo” y “Cancionero y romancero de ausencias”. Durante la Guerra Civil participó como soldado al lado de la República. Miguel Hernández murió en la cárcel de Alicante en 1942.
Incluímos aquí fragmentos de la Elegía al guardameta, dedicada “A Lolo Sampedro, joven en la portería del cielo de Orihuela”. Esta elegía es uno de los primeros poemas escritos por Miguel Hernández.

Miguel Hernández, de joven


Elegía al guardameta

Tu grillo, por tus labios promotores,
de plata compostura,
árbitro, domador de jugadores,
director de bravura,
¿no silbará la muerte por ventura?

En el alpiste verde de sosiego,
de tiza galonado,
para siempre quedó fuera del juego,
Sampedro, el apostado
en su puerta de cáñamo anudado.

Goles para enredar en sí, derrotas,
¿no la mundial moscarda?
que zumba por la punta de las botas,
ante su red aguarda
la portería aún, araña parda.

( ...)

Combinada la brisa en su envoltura
bien, y mejor chutada,
la esfera terrenal de su figura
¡cómo! fue interceptada
por lo pez y fugaz de tu estirada.

Te sorprendió el fotógrafo el momento
más bello de tu historia
deportiva, tumbándote en el viento
para evitar victoria,
y un ventalle de palmas te aireó gloria.

Y te quedaste en la fotografía,
a un metro del alpiste,
con tu vida mejor en vilo, en vía
ya de tu muerte triste,
sin coger el balón que ya cogiste.

Fue un plongeón mortal. Con ¡cuánto! tino
y efecto, tu cabeza
dio al poste. Como un sexo femenino,
abrió la ligereza
del golpe una granada de tristeza.

( ... )

Ya no pones obstáculos de mano
al ímpetu, a la bota
en los que el gol avanza. Pide en vano,
tu equipo en la derrota,
tus bien brincados saques de pelota.

A los penaltys que tan bien parabas
acechando tu acierto,
nadie más que la red le pone trabas,
porque nadie ha cubierto
el sitio, vivo, que has dejado, muerto.

( ... )

Futbol i literatura

Sempre ha semblat que la relació entre el futbol i els llibres, entre l'intel.lecte i els músculs, era una relació antagònica,poc natural. Fins i tot, en l'època de la dictadura franquista, els activistes d'esquerra amb aficions futboleres havien gairebé d'amagar -les als companys de lluita.Tanmateix hi ha hagut poetes i novel.listes que aviat van incorporar referències al nostre esport en les seves obres o bé van trobar inspiració en l'actuació d'algun jugador concret : recordem en aquest sentit al poeta gadità Rafael Alberti i la seva "Oda a Platko".Avui dia el futbol és un fenòmen mundial. Es juga en estadis europeus esplèndids i en descampats africans. Qualsevol nen, per molt pobre que sigui, pot fer-se una pilota amb uns draps embolicats i una porteria amb dues pedres."Sóc un home, res del que sigui humà m'és aliè", va escriure fa més de 2000 anys l'antic esclau romà Publi Terenci. A començaments del segle XXI podem dir que el futbol és un llaç d'unió entre els homes, una manifestació de que poden compartir coses per damunt de les diferències.
Afegim una presentació amb cinc escriptors que, en alguna de les seves obres, han près com a tema el futbol.

Porter de hockei gel

Si hi ha un porter que porta proteccions fins a les dents, aquest és el porter d´hockei gel. Aquest vídeo que incorporem al bloc és, segurament, el més divertit de tots i ens permet comprovar que ser guardameta és ,en alguns casos, realment "pesat"

Lliga de La Selva

Aquesta temporada estic jugant a l'equip del Carmona e Hijos, de Lloret. Participem en la lliga de la comarca de La Selva. En aquest moment estem en primera posició, empatats a 31 punts amb el 100%Pymes, de Blanes. A Youtube he trobat un vídeo corresponent a un partit entre el Massanet, tercer classificat, i el Blanenc, que ocupa el quart lloc. El resultat final va ser de 3 a 2, a favor dels locals. Vull destacar el primer gol de l'equip de Blanes, marcat pel seu porter.

Santiago Cañizares

Fins ara no havíem penjat cap vídeo sobre el porter de futbol. Aquí en teniu un que vull que serveixi com a reconeixement a, per mí, el millor porter d'Espanya: Santiago Cañizares . Tècnicament el seu nivell és altíssim: el seu joc de mans és impressionant, la qual cosa el fa ser tot un mestre en la recepció i el blocatge.

Porter de futbol sala

Ja que l'eix d'aquest bloc és el porter de futbol sala, aquí deixem un vídeo corresponent a l'entrenament de porters al Pozo Múrcia, club de la divisió d'honor de la LNFS

Porters de waterpolo

Quan a l'any 1998, jugant al primer equip del Blanesport, vaig haver d'abandonar la competició per culpa dels problemes al genoll, se'm va ocòrrer, per un moment, de buscar algun equip de waterpolo per tal d'ocupar la porteria. Només va ser una idea, que no vaig tirar endavant, entre altres raons, perquè no conec que existeixi cap equip de waterpolo a la Selva marítima.
Aquí deixo un vídeo sobre reconeguts guardametes d'aquest esport.

Aspectes psicològics del porter

Els especialistes diuen que un bon porter ha de tenir un caràcter on predominin la valentia, la decisió, la força psicològica, la comunicació, l’equilibri personal i la motivació. Segurament això és cert. També deu ser veritat que la majoria de les persones que fem o hem fet de porters no disposem de totes aquestes qualitats. Nosaltres no les examinarem. Ens centrarem en les inseguretats, en les pors, que nosaltres hem sentit com a porters i en la manera de superar-les.


RECUPERAR-NOS DE LES ERRADES
A qui no li han marcat un gol “tonto” ? Aquella pilota centrada, que anem a recollir per alt, se’ns esmuny entre les mans i arriba a la nostra xarxa? Penseu en qualsevol porter que considereu bo de veritat, segur que li podeu recordar una errada d’aquest tipus. I és que el futbol és un joc, es marquen gols i es cometen errors. La qüestió és recuperar-se, no pensar en l’errada. Quan ens quedem rumiant la nostra equivocació, la magnifiquem i l’empitjorem. L’esport sempre dóna oportunitats de revantxa, de tornar a intentar-lo.” Tinc una mania interna. Quan alguna cosa em surt malament, vull donar després el doble. Aleshores demano que m’arribin més pilotes per rectificar tot allò i demostrar que va ser una errada passatgera”, són paraules d’un famós porter de la primera divisió espanyola.
Després d’un gol “tonto” hem de recuperar la concentració i la confiança. Hauríem de respirar en profunditat i lentament, evitant respiracions ràpides que augmenten el nerviosisme. I hem de canviar els pensaments negatius ( què malament! no serveixo! ) per altres que ens ajudin : LA PROPERA VEGADA HO FARÉ MILLOR, HE DE TIRAR CAP ENDAVANT, ESTIC TRANQUIL I DOMINO LA SITUACIÓ.

LA LLUITA PEL LLOC I EL COMPANYERISME
Els porters només podem ocupar una posició a la pista. Un ala o un tanca poden ocupar altres llocs, i per tant la competència amb altres companys mai és directe.En el nostre cas, juga un o juga l’altre o, si voleu, quan juga un no pot jugar l’altre. Això pot suposar l’aparició de rivalitats o “roces” . Habitualment els entrenadors demanen generositat als porters, volen que es recolzin entre ells i pensin en l’equip. És fàcil de dir, però molt més dificil de portar a la pràctica. Fa poc l’entrenador de porters de la selecció espanyola de futbol deia: “Sé per experiència, i ara ho veig cada dia, que resulta complicat que els porters siguin amics. Les comparacions són contínues. El “pique” és més directe perquè només pot jugar un. Cal saber-lo portar. És una de les meves tasques més complicades” .
Al futbol sala tenim l’avantatge que no hi ha limitacions per efectuar canvis de jugadors, la qual cosa permet que els guardametes puguin jugar mitja part cada un i, per tant, deslliurar-nos de la pressió de ser titulars o suplents. Aquesta solidaritat en el repartiment del temps de joc també pot resultar un exemple per a la resta de companys.

Volem acabar aquestes reflexions amb unes frases de dos jugadors de bàsquet: Isaiah Thomas i Magic Johnson:
” Si només sóc recordat per ser un bon jugador de bàsquet, aleshores he fet un mal treball amb la resta de la meva vida” ( Isaiah Thomas ).
” No preguntis què poden fer els teus companys per tu. Pregunta què pots fer tu pels teus companys. ( Magic Johnson)

Aspectes tàctics del porter de futbol sala

Entenem per tàctica la disposició i evolució dels jugadors dins la pista. En el cas del porter de futbol sala, centrarem l’anàlisi tàctica en diferents jugades a pilota parada, les següents:

1. Penalty.
2. Doble penalty.
3. Falta amb barrera.
4. Còrner.

PENALTY

Es diu que l’única ocasió en que un jugador de camp sent més responsabilitat que el guardameta és el penalty. La curta distància des de la que es llança ( 6 metres ) i el fet que tot depengui de la decisió del contrari, traspassa les obligacions al llançador. Així i tot hi ha un marge d’acció pel guardameta. En primer lloc, ens haurem de fixar en la col.locació del xutador en relació a la pilota. Descobrirem si és dreta o esquerrà. Això és essencial perquè quan un dretà colpeja fort la pilota, és a dir, quan la xuta amb l’empenya, l’esfèrica va al centre o a la dreta del porter. Si el jugador és esquerrà i colpeja fort, l’esfèrica anirà al centre o a l’esquerra del porter. Aquesta dada és important perquè només podrem aturar una pilota “forta” si ens llancem un mica abans que el xutador la colpegi, per tant hem de tenir elements per decidir cap a on ens tirarem.

DOBLE PENALTY

La distància des de la que es tira el doble penalty ( 10 metres ) permet comprovar la trajectòria de l’esfèrica. No ens hem de quedar enganxats a la línia de meta, sinó que avançarem la nostra posició uns 2 metres per tal de reduir l’angle i tapar la porteria al contrari. L’ideal seria rebutjar cap a les bandes i així evitar la possibilitat d’una rematada.

FALTES AMB BARRERA

El porter és l’encarregat de formar la barrera. A partir del pal més proper a la pilota, el porter col.locarà els seus companys. Si la falta es produeix als laterals o allunyada de l’àrea, amb 2 jugadors de barrera en tindrem prou. Només en col.locarem 3 si la falta té lloc a prop de l’area i en posició centrada. En aquest cas ens trobem amb el problema que hem de tapar les bandes laterals i només disposem d’un jugador de camp. La solució és “quartejar”. Per “quartejar” hem d’indicar al jugador exterior de la barrera ( el que cobreix el pal) que faci un pas cap endarrera, mantenint la línia amb la resta de la barrera. El que aconseguim es neutralitzar la banda lateral que no teníem coberta.
Ah! El guardameta s’ha d’encarregar del pal que no cobreix la tanca defensiva.

CÒRNER

En un còrner el porter ha de situar-se en una zona que li permeti la visió de la pilota i li faciliti el desplaçament per a agafar-la. El lloc més adient és el segon terç de la porteria,desplaçat un pas de la línia de meta. Des d’aquí pot buscar una pilota enviada al primer pal o bé, amb un moviment, buscar pilotes al mig de l’àrea o al segon pal; també pot col.locar-se en posició d’alerta si la pilota es enviada fora de l’àrea.
Responsabilitat del guardameta és l’organització dels companys. Els contraris disposen de 3 jugadors, nosaltres de 4. Això ens permet situar un jugador per cobrir el primer pal, la resta de companys hauria de marcar 1 a 1. Si el marcatge fos en zona, apart del company que s’encarrega del primer pal, hauríem de situar un home al segon pal i els altres dos jugadors haurien de defensar les entrades pel centre de l’àrea.

Aspectes tècnics del porter de futbol sala

Entenem per tècnica en el món del futbol a totes les accions que pot realitzar un jugador amb la pilota. En aquesta pàgina farem un repàs dels gestos tècnics específics de la posició de porter. Els dividirem sota els següents epígrafs:

Postura d’alerta.
Col.locació
Blocatges i recepcions
Rebutjos i desviaments
Llançaments
Sortides

POSTURA D’ALERTA

Quan la pilota arribi a zones de la pista on el xut a porteria sigui possible, el porter ha d’adoptar una postura que li permeti actuar amb rapidesa i efectivitat. Les diferents parts dels cos haurien d’estar posicionades així…

CAP: Aixecat amb normalitat. És important mantenir l’atenció sobre la pilota.
TRONC: Lleugerement inclinat cap endavant.
BRAÇOS: Semiflexionats i una mica separats del tronc.
CAMES: Separades a l’alçada de les espatlles, lleugerament flexionades i en posició simètrica

COL.LOCACIÓ

El porter s’ha de situar sempre en relació a l’esfèrica. Ha d’intentar col.locar-se en la bisectriu formada pels dos pals de la porteria i la pilota ( la bisectriu és la línia que parteix un angle en dues parts iguals). És important, també, que sàpiga en tot moment on es troba en relació a la porteria, usant com a referència el punt de penalty o bé amb tocs als pals amb les mans.

BLOCATGES I RECEPCIONS

Hi ha especialistes que diferencien entre el blocatge i la recepció. Nosaltres els agrupem al mateix apartat perquè en totes dues accions el porter es fa amb el control absolut de l’esfèrica.
BLOCATGE: Usem el pit com a superfície de contacte i els braços per a protegir la pilota contra el propi cos. És convenient realitzar l’acció amb un cert moviment cap endavant per tal de contrarestar la força de la pilota.
RECEPCIÓ: Les mans s’encarreguen de control.lar per complert l’esfèrica. Generalment en pilotes altes els porters es troben més insegurs, són diverses les variables que s’han de tenir en compte, sobretot en pilotes creuades des dels laterals. És essencial que les mans estiguin totalment obertes, amb els dits semiextesos i separats entre sí, de tal manera que els dits polzes i índexs formin un triangle darrere l’esfèrica. Un altre element important és que la recepció s’ha d’efectuar per davant de l’eix corporal del guardameta o, com a màxim, sobre la mateixa línia de l’eix amb els braços en total extensió. Si agafèssim la pilota pel darrere del nostre cap, el centre de gravetat es trobaria desplaçat, ens podríem desequilibrar i perdre l’esfèrica.

REBUTJOS I DESVIAMENTS

Els rebutjos i els desviaments es produeixen quan no és possible aturar per complert la pilota. Aleshores l’objectiu ha de ser canviar la seva trajectoria. Si la canviem amb una direcció predeterminada parlem de rebuig; si ho fem d’una manera instantània, sense predeterminar el sentit, parlem de desviament.
REBUTJOS: Quan es fan amb les mans, s’acostumen a produir amb la part dura del palmell o bé amb el puny. El rebuig amb el puny s’ha de realitzar flexionant lleugerament el colze i estirant totalment el braç. Hem d’intentar que la pilota vagi a parar a zones laterals ( angles tancats ) i, si és possible, a la banda contrària d’on ha arribat l’esfèrica.
DESVIAMENTS: Els desviaments haurien de ser sempre laterals. Així evitem que la pilota vagi de cara als jugadors contraris. És essèncial que la interceptació es faci abans que l’esfèrica passi l’eix format per la mà i l’espatlla; si ho fem així la trajectòria de la pilota serà paral.lela a la línia de meta i no s’introduirà a la porteria.

LLANÇAMENTS

El porter de futbol sala té l’avantatge que la immensa majoria dels seus llançaments es poden realitzar amb la mà, de tal manera que es pot augmentar la precisió. Diferenciarem entre l’enviament curt i el llarg:
LLANÇAMENT EN CURT: L’objectiu sempre ha de ser que el company rebi la pilota en les millors condicions possibles. Farem, per tant,que la passada sigui rasa. Com ho aconseguirem? Flexionarem la cama contrària a la de la mà que efectua la passada i inclinarem el cos una mica cap endavant. La pilota ha d’estar rutllant des d’el moment en que surt de la mà. En l’argot del futbol sala aquest gest tècnic és conegut com el dels “bolos”.
LLANÇAMENT EN LLARG: Hauríem d’intentar que el nostre company rebi la pilota al seu davant i camí de la porteria contrària, no d’esquena a ella.

SORTIDES

Aquí distingirem entre, per una banda, una pilota dividida entre el porter i un contrari ( per exemple, en un centre) i , per una altra banda, entre una situació d’ú contra ú o ú contra dos.
PILOTA DIVIDIDA: Es tracta que el guardameta reaccioni amb decisió i rapidesa, per tal d’arribar a l’esfèrica abans que el contrari. Una vegada que s’ha pres la decisió de sortir, no es pot badar, s’ha d’anar a totes.
1 CONTRA 1: El porter ha d’aguantar, aquesta és la regla d’or. Ha de sortir cap el contrari, aturant-se a una distància aproximada d’1 metre. Allà aguantarà fins…que el jugador que condueix la pilota se separi d’ella. En la conducció de l’esfèrica hi ha dues fases: una de contacte-colpeig i una altra de separació. És aquesta última la que haurà d’esperar el guardameta per tal d’intervenir.
1 CONTRA 2: En aquesta situació el porter ha d’intentar ficar-se en la línia de passada que es crea entre els dos atacants.

També hi ha porteres!

En el món de la porteria també trobem noies. Les hauríem de valorar molt perquè, com vaig comentar en el primer article d'aquest bloc, mai es fàcil triar el cop abans que la filigrana. Aquest vídeo de porteres d'handbol vol ser un petit homenatge per totes aquestes dones valentes.

PENSAMENTS I IDEES

Aquí teniu alguns pensaments sobre el porter, guardameta, “arquero” o cancerbero, que segons la mitologia grega era un gos de tres caps que guardava les portes de l’infern.

“Ser porter és un dels treballs més solitaris que existeixen. Totes les parades extraordinàries de la història posades juntes no poden compensar una errada en un moment vital”. Albert Camus, escriptor francès.


“Al Brasil, la pena més gran per un crim és de trenta anys. Fa 43 anys que jo pago per un crim que no vaig cometre”. Moacyr Barbosa, porter de la selecció brasileira que va perdre la final de la Copa del Món l’any 1950 contra l’Uruguai.



“El que és essencial és la voluntat. Si tens voluntat pots superar les derrotes i les decepcions. Tots en tenim, de voluntat, però l´hem de desenvolupar. Intenta passar tot un dia sense enfadar-te, això és tot un entrenament de la voluntat. ” Consell donat a Lev Yashin, mític porter soviètic, pel seu propi pare.



“És impossible jugar de porter amb indiferència”. John Hudgson, al llibre Only the goalkeadpeer to beat.



“Els bons porters no és poden permetre el luxe de no ser obsessius” . John Hudgson.



” Com qualsevol altre minoria, per rebre els mateixos elogis, els porters han ser tres o quatre vegades millors que la resta dels seus companys”. John Hudgson.



“Les tres C del porter: calma, control i concentració”. Gordon Banks, porter de la selecció anglesa que va guanyar el mundial de 1966.



“Per a un porter no hi ha terme mitjà. Un no pot dir-se a l’entrenament: Avui m’ho prenc amb calma. M’esforçaré la meitat. Si pensa així, rebrà un gol darrera un altre“. Toni Schumacher, porter de la selecció d’Alemanya durant la dècada dels 80.



“Aquest és el caràcter específic del meu estil de joc: bona col.locació i saber retallar els angles al contrari”. Toni Schumacher.



” Jo estava boig per ser porter. A Rússia i els paísos llatins aquell art valeròs s’havia envoltat d’un aura d’encant singular. Apartat, solitari. impassible, al porter estrella el segueixen els nens, extasiats, pel carrer. ( …) La samarreta, la gorra amb visera, les genolleres, els guants sortint de la butxaca dels pantalons, el distingeixen de la resta de l’equip. És l’àguila solitària, l’home misteriós, l’últim defensa. Els fotògrafs s’agenollen amb reverència per immortalitzar-lo en plena estirada espectacular, desviant amb la punta dels dits un fulminant xut ras, i l’estadi rugeix d’aprovació, mentre ell queda estès durant uns instants allà on va caure, amb la porteria encara intacta”. Vladimir Nabokov, escriptor rus.

Presentació

Hola , sóc en Toni Barrionuevo. Mestre de primària al CEIP. Pompeu Fabra de Lloret de Mar i porter, veterà porter del club de futbol sala Carmona e Hijos, també de Lloret de Mar.El meu interès pel món del porter vé de lluny. Vaig jugar a les categories inferiors del C.F.Mollet, però una greu lesió de genoll em va fer deixar la porteria als vint anys. Va ser gairebé amb trenta anys quan em vaig operar i vaig tornar a posar-me sota els pals, aquesta vegada en el futbol sala. He jugat en diversos equips de Blanes : el C.E.A.B, el Torrascentre-Ricky’s, el Blanesport, el 100% Pymes i l’Iniciativa-Verds. A Lloret he estat al Lloret Nou i ara, amb 43 anys, al Carmona e Hijos.

BENVINGUTS

BENVINGUTS A PORTER

El porter ha estat sempre un element singular dins els esports d’equip. Per una banda ha estat un jugador amb una funció allunyada de la tècnica bàsica d’aquests esports,amb una consideració no sempre bona per part dels companys .Per altra banda ha estat el personatge que més ha cridat l’atenció als creadors d’art. Escriptors com Mario Benedetti, Vladimir Nabokov,Albert Camus, Peter Handke, Miguel Hernández o Eduardo Galeano han dedicat alguns escrits a l’home que fa “un dels treballs més solitaris que existeixen”, en paraules d’Albert Camus. També cineastes com Gonzalo Suárez o escultors com Eduardo Chillida han prestat atenció al porter.

Des de les pàgines d’aquest bloc volem retre un homenatge a tots aquells ( i aquelles ) que en algun moment s’han posat sota els tres pals. Sovint han tingut més incomprensions que alegries,més retrets que felicitacions. Sigui aquesta pàgina una modesta ajuda per aquelles persones valentes que han triat el cop abans que la filigrana. Aqui trobareu fulls d’observació, comentaris sobre aspectes tècnics, tàctics i psicològics del porter de futbol sala i uns pensaments i idees que us poden servir per no estar tan sols i animar-vos per continuar ocupant una posició difícil, però indispensable i molt important dins d’un equip.
També tenim la intenció d’ocupar-nos dels guardametes d’altres disciplines esportives, com ara el handbol, el waterpolo, el hockei o el futbol. Tanmateix el centre d’atenció serà el porter de futbol sala, i és que el que escriu aquestes línies és un veterà d’aquest esport.

Toni Barrionuevo, mestre del Ceip. Pompeu Fabra, de Lloret de Mar

Foto d’Albert Camus al 1930, quan era porter del R.U.A d’Alger